A continuació vos deixem els textos que el col·lectiu Renadiu va recitar a la inauguració de POBLE NOU ENDINS. Podreu trobar textos de Josep M Andrés, David Mira i Josep Sanchis
els pobles esta formats per carrers, cases, balcons, places, casalots, arbres, teulades, campanars, finestres i finestrals...
els pobles no serien pobles si no estiguessen habitats.
les veus, els crits, els sorolls donen vida.
els pobles vius s’omplin de rialles, de plors i somnis.
els pobles vius tenen paraules.
pels carrers llargs i estrets recorren tots els mots, que fan poble.
si callem, i fem silenci, podrem escoltar les paraules que s’han quedat habitant els records del poble, del Poble Nou d’Ontinyent.
ara i ací, volem rescatar aquells mots, aquelles paraules que ens endinsen en un poble viu que crida per ser present, i que nosaltres li posarem avui la seua veu.
si us ve de bo, ens podeu acompanyar aquesta nit per oir i escoltar les veus dolces i amargues d’aquest Poble Nou.
deixen-nos arrossegar entre les notes de la dolçaina i el tabal, pugem i passegem per aquesta proposta. Despertem del somni, aquest poble de poble.
Josep M Andrés, 16 de gener 2015
que és ni gran ni petita, que és senzillament (de vegades no és
o ni sap ni contesta, altres voltes l’ignoren –fins i tot des de dins...), una
ciutat que –encara- puc identificar
com “el meu poble” -el “meu”...?, el “nostre”?- bé:
el nostre poble és gran, o mesquí, segons veges, o segons mires o bé: visc en
el lloc on vull –o voldria- morir-me
(dit “en el bon sentit” –crec jo- de la paraula...),
en aquest estimat –o idealitzat- paradís, purgatori
(infern? a temps parcial...), visc ací, o crec que visc,
tot és tan relatiu...
visc ací...
David Mira
Vet ací el poble,
el lloc on jo vaig nàixer,
on sóc possible
i on vull morir-me encara,
mentre conviure
siga un art sense esquerdes
d’intolerància
per on tot se’ns dessagne.
Vet ací el fill
de l’Ontinyent que enyora
l’espai rural
i desitja la indústria
forta i puixant
on assentar la vida,
a prop d’arrel,
enllà de la incertesa.
Viure i conviure
en clau de permanència
té un preu constant
i una constant nissaga
feta d’aquelles
persones que no poden
viure només
pel mesquí sobreviure.
I per això
Prenc vida del meu poble
Per retornar-la
a l’entranya comuna.
Perquè l’arrel
i les branques d’un poble
són part de l’arbre
comú del nostre Poble.
David Mira
Barri d’antics llauradors
que foren els d’Ontinyent,
que fan la Festa Major
d’entranyable senzillesa
al voltant de l’Ermiteta,
cada gener, fa molts anys.
a vora el foc i l’arrel
fonda d’aquesta memòria
col·lectiva, que emergeix
els dies curts de l’hivern
embolcallats d’escalfor
d’aquesta gent desbordant
de senzilla humanitat.
Llumeners d’ànima ardent
tirant-li més llenya al foc
són els qui encenen l’ambient
d’aquestes festes que són
flama d’un proper passat
que escalfa tot Ontinyent,
irradiant des del carrer
de Sant Antoni, al bell mig
d’aquesta força que ens ve
de la terra que enyorem.
David Mira
NUCLI CALENTLa meua llar primera
fou a la Morereta.
Aquella casa fresca
olent a llaurador
i a fuster, i a família,
era un món abastable
amb tentacles endins
-l’hortet, de terres fèrtils,
amb flors i exuberància
i humitats vegetals,
com un paradís clos-
i amb tentacles enfora,
més enllà de la casa,
carrer amunt i avall.
Si volia un refugi,
hi havia un tendur gran
i una llar sempre ardent
a l’hivern. I entre temps,
si volia un castell
misteriós i enlairat,
hi havia un bon terrat
que em feia de talaia.
I si volia un món
més obert, quan venia
el bon temps, me n’anava
a compartir el jocs
i eixamplar les fronteres
als carrers veïnals
a la Morereta.
On ara hi ha el Mercat,
hi havia vells solars
enrunats, esperant
l’aventura, entremig
d’un paradís de gats.
El Carrer Sant Josep,
la carretera al fons
i, entre cantó i cantó,
l’encosterat carrer
de l’Altet de Sant Joan,
on el iaio em portava
a coll-i-be, per vore
-per damunt de les gorres-
la partida de llargues
(allí, “a la geganteta”
del meu avi, mirava
el ritual del joc de
pilota valenciana).
Quan jugàvem, el nostre
campament general
era el Carrer Amunt.
Però el nucli calent
del nostre petit món,
on tenien cap les rutes
confluents dels carrers
de Tomàs Valls, d’Enmig
i de la Morereta,
del Delme, Sant Vicent
i Santa Rosa, era
a prop i obrint-nos sempre
tots els camins al cor,
al rectangle acollent
de Sant Domingo, el punt
d’encontre i d’assossec
sota l’arbrat espès
i a vora els jardinets
ben regats. I, en un cantó,
hi havia la placeta
i una font circular
on jugàvem i, a prop,
el recinte atraient
d’un llavador obert.
Pel Carrer Santo Domingo
eixíem a l’Ereta,
pel Dos de Maig avall,
la llarga carretera.
Amb els arbres propers
de Santo Domingo, encara,
la meua llar següent
va ser, per molts més anys,
el Carrer Santa Llúcia,
un cercle amb gent a prop,
que feia el nucli espès
i abastable i propens
a eixamplar l’amistat
i els rotgles que vivíem
en aquell carrer estret
i intens i solidari.
El Carrer Santa Llúcia...
amagat entremig
d’altres carrers estrets,
quasi a l’ombra d’aquell
edifici imposant
de la Caixa, que abans
li deien “Previsora”
-transmutat fatalment
en dir la Provisora.
Però, el nucli calent
era a prop de la casa,
pels carrers afluents
al cor de Sant Domingo.
David Mira
Paisatge urbà
on sempre hi ha costeres
amunt i avall
que ens recorden
l’origen
d’antics relleus
de llomes i fondàries
on s’ha assentat
l’Ontinyent que ara puja
per Tomàs Valls
i que potser
davalla
pel Delme o
-pots triar altres rutes-
pel Cantalar
de Sant Carles –o l’altre
de Sant Vicent.
I sempre arribaràs
a un lloc que els peus
on els ulls
fan abastable.
I no has provat
d’anar per les travesses?
Carrers estrets
com són
el de la Llosa,
de Teixidors, i el d’Embogadores,
i el “Carrer Nou” i uns atzucacs reclosos,
i el d’Antolí, racons i replacetes,
i fonts potser,
i uns escalons, i uns marges
fets de cantons i traçats sinuosos,
que es fan estrets, que perden les voreres
i que se’n van
-ja veus- per les travesses.
Però és ací, en contrallums ombrívols,
on es reclou
a passejar
la vida,
tranquil.la i entre veïnats amables
i xafarders, a la porta de casa;
hi ha plantes, gats,
i els xiquets juguen fora,
mentre passeu
per acurtar la ruta.
Si us esgoleu Carrer de l’Arquebisbe
Sagrià avall, enfileu l’adreça
que tot ho té
i on potser tots hi s’hi troben:
Carrer Major
amunt i avall, tot passa
o pot servir per a prendre altres rutes:
Plaça de Dalt, o la de Baix, s’apropen
ja des d’ací: Porxet o Escalinata
-i paral·lel, tens el Carrer Morales.
Però, si vols
passejar,
pren ruta
Gomis-Mayans –abans les “Cases Noves”,
sempre el Carrer “Major”- però, passeja
si pots, enmig
del trànsit que t’encalça,
fins que el passeig et porte a la Glorieta,
Concepció enllà,
al regne de “la marxa”,
que ací és on vas
-si altra cosa no inventen.
David Mira
Des del sector
del Barrenquet, Sant Jaume,
carrers d’Amunt, Sant Josep, Morereta,
fins a l’Almaig
eren carrers i cases
de gent del camp,
de llauradors, que anaven
cada matí
més enllà de la fita
del Dos de Maig –que era
“la carretera”- a partir d’on
s’estenien les hortes
en successió
de quilòmetres fèrtils
que duien lluny
-o a prop-
carros i bèsties,
o “amotets”, i moltes bicicletes,
o gent a peu
pels camins i les sendes.
Barri del camp,
vella estructura agrària
de carrers plans, carreronets, placetes,
món confluent
al Carrer de Sant Antoni,
carrer major, espinada
del barri
de l’Ermiteta,
vertebrat, a la porta
del món rural, on s’eixamplava el poble
fluint, vital, des dels antics solars
conventuals
cap amunt de la lloma
de Sant Joan,
on l’Altet s’aplanava
i on s’enfilaren els retalls de les cases;
carrers estrets: Puríssima, les Eres
i Sant Pasqual, de llauradors, placeta
tranqil·la, enmig
d’un món que ix a la porta
-encara avui- als llindars de les cases
a estar-se a prop
de la vida que passa
amunt o avall
pels carrers de l’Aurora,
de Santa Faç, de Capellans, Santa Anna,
tots afluents
del carrer Sant Antoni,
clar i encorbat
per abraçar el barri.
I des d’ací
eixien les senderes,
amples camins trafegats, cap a l’horta
de tres vessants, que l’aigua fecundava:
Llombo, l’Almaig
i el Pla, que es dilatava
bancals enllà, per la vall ufanosa
que ara ha mesclat la indústria i la collita.
Cap allevant,
els camins
s’estenien
fent escissions i rutes sinuoses
entre els bancals –Camí Fondo, sendetes
i viaranys, diluint-se a cada horta.
I en Caputxins,
la distribució d’aigües
i de camins i de vessants i marges.
Costera amunt, ruta de la Farola,
serra i secans a prop. I, vora sèquia,
ruta del Pla, d’ondulacions encara
fèrtils avui. I, resseguint la serra,
el Camí Vell
d’Agullent, on retrobes
gent que conviu
amb un sentir de terra.
I s’obri el vell camí
i els carres se m’enduen
passejant
per costeres
de nostàlgia distant
que em retorna a la pedra
de les fonts que han callat
per sempre més -la vida
calenta de la història
que he perdut
per a viure
i trobar-me dempeus
a la plaça del sol
on m’esperen els vells
que se’n van lentament,
deixant-me el meu
espai.
David Mira
Dic Ontinyent i dic l’aigua corrent
de rius i fonts, per sèquies i alcavors,
per llars i camps, indústries i molins,
i per l’aljub –fondíssim- de l’enyor.
Dic uns carrers i evoque un món bullent
de passejants i de trànsit fluint,
però, també, d’un desori angoixant
i massa gris, i escassesa de verd.
Dic uns camins i pense un paradís
que uns han guanyat o que altres han perdut,
un llocs, potser, que hem de reconquerir
i compartir i trobar i estimar.
Dic uns barrancs i un paisatge de camps.
Dic una vall i unes serres voltant.
Però jo sé que també dic la gent
i l’amistat, i un col·lectiu anhel.
Dic Ontinyent i alce una acta de fe,
anomenant, retrobant o evocant.
Però jo dic perquè vull escoltar,
caminar junts, anar, recomençar.
David Mira
Passeu, passeu al Raval,
passeu al Poble Nou.
De la vila d’Ontinyent,
el rovellet de l’ou.
Barri dels quatre campanarets:
Sant Carles, Sant Miquel,
l’Ermiteta i Sant Francesc.
I fora Vila, el convent.
Una escola de tots tenim,
una escola vella com la fusta,
una escola de gent adulta
que abans tingué petots.
Benvinguts al Raval del Poble Nou
de portes tapiades i convents assolats
—enmig una senyora plaça!
I mil costures… de mudes parets i solars.
Benvingudes a les velles teulades,
als terrats, als cors bategants,
als ulls i mans de persianes rovellades,
a les fonts encara de bon beure.
Benvinguts als carrers estrets de sempre:
la Llosa, d’Enmig, Morereta i el Cantalar;
Santa Llúcia, Teixidors, el Delme i Segrià...
Benvinguts al mercat de portes obertes,
a les cases que a la porta tenen verdures,
a les cases patides d’anys i panys,
a gats errants i persones de deveres.
Benvingudes i benvinguts als portals,
a les llars de més d’una i dos llengües,
a les vetles d’estiu asseguts al rastell,
a les llars de fum, pestells i forrellats.
Gent de la Mera
que confia el pa,
“nyas, coca!”,
a forns i forneres.
Passeu, passeu a un vell raval
de canals, reixes i costeres,
Poble Nou d’Ontinyent
de persones sense fronteres.
j.s.c.
Ontinyent, 13 de desembre de 2014,
dia de santa Llúcia
(…) D’ací uns anys, tot això potser ho desaré, ho alçaré en la memòria, en la petita nòmina dels paradisos perduts, i ho recordaré entre teranyines, fugint esperitat de mi, talment com fugen els gossos del sofre brut i més cadavèric que el sol ponent que aboquen les dones que guaiten amargues del portal estant a les cantoneres de les velles cases del meu poble encrostat, als rastells del carrer de la Llosa o d’Enmig, tant se val, o del Delme, al solitari racó de l’antiga font de la Reina de broc infantil, que anys i panys fa que van arrancar, ons ens deixàvem els morrets, gossos que ja no poden ni alçar la pota del darrere per pixar impunement allí, els desgraciats, en el seu paradís particular. (...)
Per sant Llorenç, la pluja d’estels em fan més calenta la sang. És llavors que arran de pudor m’enfile com l’hedra borda pels atzucacs i passe per la plaça del Mercat on em saluden dos rates i quatre gats, i les restes del que hi resta del convent de Sant Bernardí o dels Descalços: solars i horts antics, i quatre arbres acabats de plantar. O cinc, igual té. Una teuladeta acabada en punta i una paret amb finestres arcades indefinides de pedra és l’únic que hi roman. Talment com una capelleta, em recorda el vell cementeri de Sant Rafael, aquella barriada de poble incipient.
Faig anar els viaranys de la ment i, mentre tresque per nítides absències, em revé a la saliva aquells jardins perduts de l’Ereta, casalot que fou de reixa forta i bastió, i Fité, i la casa dels Osca, i el xalet de Devís de vells ginjolers… i el peixcauret de canya seca, soterrats en l’asfalt. I pensar que a hores d’ara la ciutat seria una cucadeta romàntica d’espais oberts i glorietes de plantes enfiladisses. Però tot erm i enterrat, tanmateix. Què volem?
“VOLEM UN CARRER EN CONDICIONS ¡HIGIENE Y AGILITAT EN ELS TRAMITS” “¡ATENCIO DESPRENDIMEN PROU DE OLORS RATES Y CUCARACHES EL CARRER VOL SOLUSIONS VISCA EL POBLE NOU”.
Dos llençols penjats dels balcons. Això és el que passa en un dels principals carrers del Poble Nou, que no saps per què es diu així, ara, amb tant d’abandó. Això és el que passa, i els mandamassos només reaccionen quan passa la Puríssima per allí. (...)
Josep Sanchis
De Vagarejar, inèdit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada